Classes del 13 i el 16 de novembre: "el despertar de las plazas" i persones sense llar

Foto obtinguda de La Vanguardia

El 13 de novembre teníem com a deures veure un documental, que em va semblar molt interessant, i que tractava sobre els fets del 15M. El nom del documental és "El despertar de las plazas" i explica, a través de diferents testimonis, com van succeir els fets del moviment i com es va viure des de dins. Com a idees, a classe vam destacar la resistència pacífica que s’enfronta a la repressió dels Mossos d’Esquadra; l'aportació de propostes polítiques per canviar el sistema que hi havia i aquestes provenien de diversos col·lectius, edats i ideologies diferents; el retall de drets i la precarietat laboral; la polarització i els problemes per poder accedir als recursos, ja que els beneficis se'ls emporten certa part de la població; la unió de diferents forces polítiques en contra dels manifestants; la manipulació dels medis de comunicació i la postra contra els manifestants.

Això, com a educadores i educadores socials ens hem de fixar sobretot en la protesta per drets i igualtat que vulneren les llibertats dels ciutadans; hem de fomentar l’esperit crític de les persones que no participaven pensant que no serviria per res; i ens hem de fixar en què la violència estructural és la que afecta a les persones que participaven a la plaça i aquesta també ens afecta a nosaltres.

En referència al tipus de participació, dins l'escala de Sherry Arnstein, el nivell de participació és el del control ciutadà. Si et col·loques des dels que estan a la plaça és control ciutadà, des d’una perspectiva de govern és una teràpia, i a nivell de persones que passen per allà però no participen és només informar-se. A mesura que passa el temps es pot veure com una delegació de poders, no només participen partits polítics sinó també plataformes. El concepte participació és molt diferent des de la perspectiva que es miri.

Amb l’estat del benestar que hi ha actualment no es poden garantir els drets dels ciutadans. Si aquest estat del benestar baixa i el neoliberalisme augmenta, ens trobarem col·lectius que intentaran donar resposta a aquesta vulneració de drets. Aquí entra una lògica de treball horitzontal contra jerarquies verticals.

En quant a la política a nivell comunicatiu de la intervenció ciutadana, el flux d’informació passa de la ciutadania a l’autoritat, i una vegada aquesta s’ha assabentat actua en les polítiques. En canvi, en un procés de política a nivell participatiu de la intervenció ciutadana passa que el flux d’informació passa simultàniament de la ciutadania a la autoritat, i ambdós modifiquen la política. Amb això, es treballa de coresponsabilitat, allò que és difícil és fins on arriba la responsabilitat de cada col·lectiu. Aquest sistema és més efectiu, però més complex a la vegada.

Per veure el vídeo, clicar aquí.

En la conferència del dia 16 de novembre, vam tenir una conferència sobre les persones sense llar que ens va fer el David Vázquez. Ens va explicar que les persones sense llar poden ser gairebé de tots els àmbits de l'Educació Social i que no hi ha llars suficients per a totes les persones que hi ha a Barcelona, i sobretot pel col·lectiu dels MENA. Així, ens va explicar que són diversos els factors que porten a dormir al carrer, com les drogodependències, la pèrdua del treball, problemes de salut, etc. Moltes de les persones que acaben al carrer han sigut víctimes de violència, però és curiós saber que hi ha menys dones al carrer tot i sabent aquesta dada. Això és perquè les dones ens costa menys demanar ajuda, davant la mateixa crisi, una dona sap espabilar-se millor i sap buscar solucions més ràpid que un home, ja que la situació que viuen és més devastadora i costa més de recuperar-se'n. 

Foto obtinguda del Twitter del CEESC

Per a poder calcular quantes persones dormen al carrer, s'ha de fer una fotografia de la ciutat, de la qual és necessària la ajuda de diferents voluntaris. És important saber que a Barcelona pot haver-hi 12.848 persones sense llar, per tant, és molt important crear consciència dins la societat. A Catalunya són un total de 48.540 persones sense llar (això inclou no tenir un habitatge fixe, un habitatge en condicions o directament, no tenir cap). 

Els professionals hem de mirar sempre amb positivisme i la persona amb la que tractem ha de ser la protagonista. No ha de ser una postura asimètrica sinó d'acompanyament.

Existeixen iniciatives com "Houseing First", on educadors, treballadors i integradors socials, psicòlegs i un peer (una persona que ha estat al carrer) formen un equip per donar habitatge, un pis a aquestes persones. Aquesta iniciativa ja es duu a terme a Madrid, Màlaga i Barcelona, surt més barat un pis que una plaça d'alberg, i per això serveix aquesta iniciativa, per a evitar la exclusió residencial a causa dels alts lloguers.